Seleccionar página

Aquest article d’Elizabeth Fuentes. Doctora en Dret, Economía i Empresa per la Universitat de Girona, ha estat publicat en el número 8 (setembre 2020) de “Nàhuat, revista de solidaritat amb El Salvador”.

El fenomen de les maras a El Salvador i altres països d’Amèrica Central va tenir els seus orígens en l’escenari de Los Angeles (EUA) durant els anys setanta i vuitanta, època de l’augment de les pandilles en aquest estat. La història d’aquest origen té a veure tant amb la història d’El Salvador com la del paper dels Estats Units a la regió. No obstant això, en aquesta ocasió intentarem explicar que són aquests grups en l’actualitat.

El model de maras angelinas va arribar a El Salvador a finals dels anys vuitanta i principis dels anys noranta, fa més de 30 anys. Al principi, la vestimenta, els tatuatges, la vida de carrer, la vida boja, no era més que una expressió grupal de joves deportats dels EUA reunits amb altres compatriotes que havien sobreviscut a la guerra civil recentment acabada al 1992.

El fenomen es va expandir com l’escuma i en els anys 2000, tot i que no eren el que ara representen, ja eren considerats com el problema més greu de país. Els governs de l’època, i posteriors, en lloc de preveure la seva evolució, van contribuir a fer d’aquests l’enemic visible i fàcil d’etiquetar, per perseguir amb unes lleis “antimaras” populistes i poc eficaces, amb la intenció de guanyar vots en les eleccions. La lluita contra les maras era el principal eslògan de campanya dels partits. Alguns presidents que van impulsar aquestes lleis han estat processats per corrupció i blanqueig de diners. Només un està a la presó, un altre va fugir i un d’ells va morir en el transcurs del procés penal en contra seu.

A dia d’avui a les maras se’ls cataloga com a terroristes o grups de crim organitzat. No obstant això, no es pot encasellar en una sola categoria a un fenomen tan complex que té més de 30 anys d’existència i té unes característiques especials pel context on es desenvolupen i pels seus integrants, tan diversos com el propi país.

Malgrat les diferències en cadascuna de les pandillas, la forma d’organització i estructura i la identitat que les mou, poden considerar-se per ara, com una organització sui generis: Es tracta d’estructures que es creen i sostenen per una forta identitat simbòlica arrelada en cadascuna de les maras amb la que s’identifiquen i formen part la majoria dels seus membres.

S’organitzen en funció d’una identitat comuna, d’origen transnacional, que els brinda una alternativa de sociabilitat i supervivència. Aquesta identitat funciona com una marca gestionada per un petit grup de líders que són l’autoritat sobre aspectes com: les regles de comportament dels que formen part d’aquesta identitat o sobre la gestió dels diners. Ingressos que provenen de les diverses quotes que aporten en benefici de tota l’organització per la comissió de delictes, la majoria d’ells violents.

Es tracta d’una atipicitat que pot ser vista a la llum de la criminologia com a grups que comparteixen característiques d’estructura de crim organitzat, però en la qual hi ha la necessitat de continuar identificant-se com a pandilla, com a grup identitari.

La seva estructura correspon a una organització del crim organitzat, però la qüestió simbòlica d’identitat i control territorial és de tanta importància per al funcionament d’aquesta estructura que sense ella no tindria la cohesió que tenen. És a dir, tot i la necessitat de continuar identificant-se com mara, la seva estructura correspon a una organització del crim organitzat. Podeu llegir la revista a aquest enllaç

(Visited 8 times, 1 visits today)